David Monllau Gil – mestre barraquer i poeta

© MAITE MESTRE

© MAITE MESTRE

David Monllau Gil – mestre barraquer i poeta

Compartir:

David Monllau Gil – mestre barraquer

Per fer l’entrevista ens trobem a la seva barraca, ubicada al Poblenou del Delta de l’Ebre. Monllau, tot i que viu a Amposta, hi va cada dia. Allí hi fa hort, té gallines i una bassa amb tenques a les que tot sovint dona pa sec: “és un espectacle veure-les menjar”. Es defineix com una persona sensible que escriu poesia per expressar tot allò que l’emociona. Mostra orgullós la seva barraca, fotografies, llibres, documents i l’artesania que la decora: arts de pesca, eines tradicionals, mobiliari… Durant l’entrevista repeteix satisfet: “Visc a un paradís”.
Monllau ha estat tota la vida vinculat a les barraques. De menut hi vivia. Ja de gran, construir-ne ha sigut la seva professió. Avui és un reconegut mestre barraquer, una de les poques persones que actualment tenen coneixement sobre la construcció d’aquests habitatges tradicionals i sostenibles que li donen vida al paisatge deltaic i a la seua gent.
Aquest 2019 ARTRA COOP i l’empresa POESIA, SURF I KAIAK hem posat en marxa la campanya BARRAQUES 2100, que té com a objectiu posar en valor, recuperar i promoure les barraques deltaiques. Per ara hem coorganitzat la primera jornada festiva al Poblenou del Delta, i hem iniciat una roda de debats pel territori per tal d’ampliar teixit social i administratiu (associacions, veïns i veïnes, empreses, ajuntaments, museus…) amb la intenció final de presentar una proposta formal a la UNESCO per declarar les barraques patrimoni de la humanitat.

 

“Escric poesia per a expressar-me i que no s’obliden les coses importants. Veig l’actualitat molt embolicada, sembla un ribell d’anguiles. Les cançons que parlen de les mares m’encanten. Sóc absolutament ateu. Si et poses de cara la teva ombra i en un pas t’arribes al cap, és la una del migdia”.

 

Aquí a les Terres del Delta,
al ser dels primers pobladors,
qui no es feia una barraca
és perquè se’n feia dos.

 

Una per a les persones,
L’altra per als animals,
I així anaven treballant
Per fer dels erms arrossals

David Monllau Gil, 79 anys  |  Naixement: Amposta  | Viu a: Entre Amposta i Poble Nou del Delta

 

Recorda el seu primer contacte en una barraca David?

Mira jo vaig néixer a Amposta, l’any 40. Quan tenia un mes de vida em van portar a una barraca, al Delta, i allí vam estar 5 anys sense pujar al poble. Jo era salvatge, només coneixia als de casa i als veïns… quan em van portar a Amposta tenia molt de susto, tot m’era estrany. Igual que un salvatge! – riu.

 

On estava ubicada la barraca?

A l’Illa de rius, a Sant Jaume, que no és una illa sinó una zona que engloba la finca més gran del Delta de l’Ebre. Se la va quedar un comandant de Franco i quan se va acabar la guerra la va arrendar tota a la gent pobra per cultivar arròs.

 

També a la seva família.

Sí. Mun pare com era republicà va haver de partir de zero, allí li van allargar terra i mos vam fer la primera barraca per viure-hi. Durant la guerra lo Delta es va quedar erm, no hi havia gent per treballar-lo.

Quantes barraques hi havia als anys 40 per la zona?

Moltes! Allò era un brancall de barraques. Divideix 15.000 jornals de terra per 15 i sabràs les famílies que hi vivien. Cada família una barraca o més, perquè per als animals també se’n feien.

 

 

 

No en queda cap?

D’aquelles no. Les fèiem en fusta de xop que es fa malbé de seguida. Avui es fan en fusta tractada de pi de Sòria i aguanten com qualsevol altra casa.

 

 

Com era el seu dia a dia de menut a la barraca?

No em vaig posar mai malalt. Estava molt fort, immunitzat contra els mosquits i contra tot. Vaig mamar hasta als tres anys, la llet de mare és molt bona. Jo al ser el més menut era l’encarregat de subministrar lo tall de casa. Pescava i caçava.

 

Com ho feia?

En una canya verda i un fil se poden agafar tota classe d’animalets…

 

No va anar a l’escola?

No. Quan vaig ser més gran pujàvem a passar l’hivern a Amposta. Jo era un analfabet que no entenia de lletra. Vaig pensar que això no podia ser, i muns pares també. Em vaig apuntar al repàs, de nit, a un mestre que li dien Don Alfonso. En tres o quatre anys vaig aprendre l’equivalent a l’ensenyança general bàsica.

 

I després què va fer?

Quan era jove me vaig afiliar al PSUC, i allà va ser quan em vaig garrejar i vaig aprendre lo món i la vida. Hi havia gent molt culta. Allí em vaig fer entre cometes, un home. Després em vaig casar, tinc dos fills. I vaig partir de zero, ai nat lluitant sempre i ai treballat de tot.

 

El 2011 va publicar un llibre de poesia: Terra Guanyada.

Va donar la casualitat que vaig conèixer a Xavier Bru de Sala, per a mi un dels intel·lectuals  més importants de Catalunya. Va llegir els poemes que jo havia anat escrivint i guardant a un calaix durant tots estos anys. Em va dir que eren un tresor i que s’havia d’editar un llibre.

 

I va acceptar.

 

Li vaig dir va… vols dir? Pos si sóc una persona que ni tinc estudis universitaris ni se res, sóc un pagès! – riu. Tan fàcil m’ho van posar tot que al final vaig accedir a fer que es publiqués, en la condició que no es modifiqués ni una coma.

El cantautor Andreu Rifé també ha musicat els seus poemes.

Sí, Terra d’Arròs. És un cd molt bonic. Andreu va baixar a una barraca al Delta per a inspirar-se i compondre, i allí ens vam trobar. La barraca havia sigut meua i jo l’ajudava en lo dia a dia tant com podia. En lo temps li vaig ensenyar els poemes i ell com agraïment me’n va musicar un: Les mans.

Lo va inspirar!

Sí. Al cap d’uns dies lo vaig convidar a casa a menjar una paella en los meus amics de colla. S’havien fet còpia de la cançó que em va fer i se la sabien, al veure’l arribar es van posar a cantar-la. Ell es va quedar de pedra… Al veure que agradava tant em va proposar de fer un cd conjuntament, jo les lletres i ell la música i la veu. I li vaig dir que sí.

 

 

Per què escriu poesia?

Tinc molta sensibilitat. Penso en quasi tots los temes de la vida.  Quan hi ha algun tema que de veritat a mi em fa mal o em sento molt a gust i identificat, tinc la necessitat d’escriure-ho. No busco protagonisme, simplement que quedi constància perquè si no s’oblida. És la meua forma d’expressar-me.

Un acte poètic.

Mun pare ja feia poemes. I era molt bo. Ell no sabia escriure, els memoritzava i els anava recitant. Los poemes d’ell reflecteixen coses molt importants de quan era jove. Avui en dia són documents que tenen un valor immens.

 

Els va arribar a escriure?

Jo els vaig escriure quan vaig aprendre de lletra. Ell me’ls dictava i jo els escrivia. En va fer un de la fundació de la Cambra Arrossera que és un document increïble… ell va ser un dels fundadors.

 

A què es dedicava abans de ser barraquer?

Vaig treballar de pagès, de podador d’arbres fruitals, fent arròs ecològic… de moltes faenes! També vaig ser tallador de confecció d’alta costura. Però no em sentia reconegut. I sempre tancat allí la fàbrica… i quan sortia el sol enllorava el camp, enllorava el Delta, enllorava…

– Silenci.

Als 50 anys me vaig parar a meditar. Volia treballar per a mi, però volia fer coses úniques o que es fessin molt poquet. Vaig rumiar de fer una granja de granotes o de caragols, ho veia viable i em veia capaç de fer-ho bé. Però em vaig inclinar per les barraques perquè tot no es pot fer.

 

Creu que va escollir bé?

En les barraques vaig trobar lo que jo pretenia. Treballava per a mi, no em manava ningú i era una cosa creativa, artesana, creava cultura al Delta…I posava jo el preu, no tenia competència.

 

Quin cost tenia una barraca estàndard?

 

5 milions de pessetes, uns 30.000 euros. En això entraven los materials, podia pagar als treballadors i jo me guanyava bé la vida.  Era l’únic que feia barraques. En vaig fer 18 anys i vaig ser molt feliç… molt!

– Silenci.

I em sento satisfet. He aportat lo meu granet d’arena a un tema molt nostre.

 

 

Quantes n’ha fet?

Actualment n’hi ha 65 en tot lo Delta, 51 les he fet jo. Entre Sisco i Salvador han fet la resta.

 

Quins materials es necessiten per fer una barraca?

Fang, palla, borró, cordell, canyes, pals de fusta…  i molta imaginació! Preparar els materials era part de la construcció.

 

Sense cap dubte la barraca és una de les construccions més sostenibles del planeta.

I tant! I de quilòmetre zero.

 

Comprava algun dels materials o tots els preparava vostè? 

Només comprava els puntals, anava a Sòria i feia portar un tràiler. La resta me’ls preparava tots jo aquí al Delta. Això es un avantatge perquè no et cal anar a comprar res, ni pagues iva…

 

El borró està protegit de fa molts anys al Parc Natural del Delta, com ho feia?

L’administració no em deixava segar borró a cap puesto del parc natural, ni vores de mar. I és un error perquè si el segues brota en més energia i més net. Al final vaig decidir plantar-me’l jo i fer cultiu propi. Cada hivern, a part de generar borró els meus dos llogats i jo tallàvem 1.500 feixos de canyes de la vora del riu i així em proveïa de material per a tot l’any.

Qui li va ensenyar a fer barraques?

Ningú. Quan era menut mun pare i mun germà remendaven les que teníem i en fèiem alguna de nova. I jo, he sigut una persona que m’he fixat sempre en tot molt. He après més de lo que he vist que de lo que he fet.

 

Ha sigut autodidacta.

Lo sentit comú, les ganes i els coneixements que ja tenia em van portar a fer barraques de molta qualitat.

 

Recorda la primera barraca que va fer?

I tant, va ser per a mi. La vaig fer seguint la línia antiga, sense cap luxe ni comoditat, només per ensenyar als fills i a la dona com vivíem.

 

És on estem ara?

No, esta barraca va ser la quarta. La vaig fer perquè la gent no se’n fiava de fer-se una barraca com a primer habitatge, no creien en la seua qualitat i jo volia canviar este concepte. Em vaig comprar este terreny a la voreta del Poblenou del Delta i me la vaig fer aquí, perquè fos fàcil veure-la a tothom.

 

Per què no hi ha més barraques al Delta David?

Fer-te’n una ara, si no te la fas tu mateix, és molt cara. A part la Generalitat ha canviat la normativa i urbanisme posa molts problemes. Vatros que sou joves ho heu de reivindicar, els ho heu de fer entendre. Tu pensa que la barraca aquí ha jugat un paper fonamental i vital al Delta, i ara està condemnada a mort.

 

Què li agradaria que passés en les barraques?

Lo que està passant a Europa, Dinamarca, Anglaterra i Països Baixos. Allà fan barraques adequades als temps que vivim, allí igual fan habitatges com restaurant… lo que sigui. I no hi ha pegues ni fronteres, hi ha una normativa i sempre i quan es treballe en qualitat i seguretat les barraques estan permeses a tot arreu. És més! Les potencien perquè és lo que enriqueix lo paisatge, el que els hi dona identitat.

 

Què li fa feliç?

Pos en part ser reconegut de tot lo que he fet. Estic molt feliç perquè tot lo que he fet ho he fet en molt de cor i bona fe, en molt de  sentiment. De vore que tot lo que he fet ha servit de referent per a la cultura, per a moltes coses. Estic content de tothom en general i sobretot que la joventut com vatros m’ho reconegue, m’ho valore i que vulgue aprendre de mi. M’ompliu de satisfacció a tope. Me feu molt feliç.

 

 

Mun pare saps que em deia?

Vaig tindre un gran mestre en mun pare.

 

Què li deia?

Em feia, fill. Lo més rentable que hi ha a la vida es ser honrat, si ets honrat sempre tindràs amics, les portes obertes, feina i una vida assegurada de satisfaccions. Si ets un pocavergonya o estafador, enganyaràs a algú de quan en quan però de bo no tindràs mai res. A n’ell quan parlava l’havies d’escoltar.

 

A vostè també, gràcies David.

 

Part de l’equip de Barraques 2100

 

Maite Mestre – ARTRA COOP

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.